30.12.09

GUISSONA MARATÓ DE TV3 2009

Gairebé un miler de persones van participar en la IV Festa d’Entitats Promarató de TV3, celebrada el passat diumenge 13 de desembre i dedicada enguany a les malalties minoritàries.


La fira va iniciar-se amb un pilar d’inauguració a càrrec dels Margeners de Guissona i, acte seguit, l’escenari del pavelló va acollir diferents actuacions organitzades per l’Escola de Música i per l’Associació Montse per al Càncer.
Més de trenta entitats culturals i de lleure de la vila van participar en aquesta festa i van oferir als visitants diferents tipus d’activitats: manualitats diverses, resolució d’enigmes, jocs, exposicions fotogràfiques, bingos solidaris… La jornada va cloure amb una cercavila de gegants i una batucada amb el grup local Un, dos, tres, kuà. Acte seguit, l’Escola de Dansa Montse Esteve, com ja va essent habitual des de fa anys, va tancar la jornada amb un espectacle de dansa, dedicat aquest any a la figura de Michael Jackson. Els diners que es van recollir, 5.695 euros, aniran destinats íntegrament a la Marató.

9.12.09

UN LLOC BUIT

UN LLOC BUIT
El sentiment d’impotència, tristesa i ràbia viuen al meu cor. Dins meu s’ha format un buit que ningú podrà tornar a omplir.
Durant vuit anys he vist tot el procés de la malaltia i com, al final, se l’emportava.
La meva mare tenia càncer. Al principi, quan li van detectar, jo era molt petita per saber que era una malaltia molt greu i que, en el pitjor del casos, podia acabar amb la mort. Ningú m’explicava què li passava, però, és clar, si ets una nena petita, l’únic que et poden dir és: “La mare està una mica malalta. Aviat es ficarà bona.” Però els anys anaven passant, i la nena petita que no s’adonava de les coses es va anar fent gran i, a poc a poc, per molt dura que fos la realitat, va veure que la mare cada vegada estava pitjor.
La meva mare va anar canviant. Continuava essent una persona positiva i amb molta energia, però cada vegada tenia menys forces i s’aixecava menys del llit, fins que gairebé tot el dia se’l passava dormint. Aquells dos anys en què la mare va passar quasi les vint-i-quatre hores del dia al llit van ser molt dolorosos per al pare i per a mi. Jo encara no sabia que el metge li havia donat tres mesos de vida, però -per sort- aquells tres mesos es van convertir en quatre anys. Quatre anys en què la meva mare em va poder veure créixer físicament i psicològicament. Al final vaig entendre que la culpa que la mare estigués malalta no era perquè els metges fessin malament la seva feina, sinó per un petit tumor que se li va formar al pit i perquè, després de l’operació, algunes cèl·lules tumorals van passar a la sang i li van provocar una metàstasis.
Encara puc reviure dins meu el primer dia d’institut. La meva mare estava molt contenta perquè la seva filla ja era gran i passava a l’ESO. Em va portar amb cotxe fins a la porta de l’institut i la vaig veure plorar d’alegria. Suposo que en aquell moment no vaig entendre les seves llàgrimes, però ara que no hi és puc entendre per què plorava: donava gràcies a Déu d’estar viva, perquè així podia veure la seva filla entrar en una nova fase de la seva vida.
Els últims anys que vaig passar amb la meva mare van ser els millors des que es va ficar malalta. Vam començar a anar a les rebaixes, vam fer classes de pintura i moltes altres coses que fan les mares amb les seves filles... però va tornar a ficar-se malalta i tot el bo es va acabar. Un dia de Nadal la vam haver de portar d’urgències perquè havia tornat a recaure... Van ser les pitjors vacances de Nadal que he tingut. Semblava que després d’haver sortit de l’hospital s’anés recuperant, però nou mesos després moria.
Va ser una mort tan ràpida...! L’havien ingressat a l’hospital suposadament per fer-li unes proves. Això era el que em van explicar el pare i la mare, però la realitat era molt dura i encara que m’haguessin dit la veritat jo mai no m’ho hauria cregut. Ara entenc les paraules de la mare quan em deia: “Viu el moment, gaudeix-lo, i el futur ja vindrà”.
Ara que quasi farà un any de la seva mort, encara tinc la il·lusió que en algun moment truqui a la porta i digui: “He tornat de les vacances. Eren massa avorrides sense vosaltres!”. Però sé que ja és impossible... Dins meu hi ha un lloc buit que mai no s’omplirà.

Jennifer Osuna López
16 anys